INUIT

Lo dice santaWIKIPEDIA

2011-08-09T12:37:00.001+02:00

"La nostalgia (< griego clásico νόστος «regreso» y ἄλγος «dolor») describe un anhelo."

"La nostalgia no es definible científicamente; sin embargo, distintos pensadores han hablado de ella: Nostalgia es la sublimación en la indeterminación de un anhelo del alma desbordado en la materia, «como un amar sin ser amado y como un dolor que sentimos en miembros que no tenemos», por el cual se transparenta un «echar de menos lo que no somos», y la aceptación de que nos encontramos «incompletos y mancos».

La nostalgia es la obsesión aflictiva de estar en otra «parte» (dimensión), de superar la temporalidad y la finitud hacia la eternidad y la infinitud, de volver a la Ítaca de los orígenes (tal como los aluviones de su etimología griega – nosteo y algeo, «volver a la patria» y «sentir dolor» - lo indican). La nostalgia, aun cuando también identifica en sus límites un sentimiento de pérdida, no se refiere a una vivencia corriente, sino a una difusa, a la vez que persistente y dolorosa, como la que denota la palabra dor (< lat. pop. dolus < dolere). El hombre no está satisfecho de ser hombre, pero no sabe hacia qué regresar, ni cómo volver a un estado del que ha perdido todo recuerdo claro. La nostalgia que tiene de él constituye el fondo de su ser y, a través de ella, comunica con lo más antiguo que subsiste en él.¹

La nostalgia mezcla «un sentimiento de encanto ante el recuerdo del objeto ausente o desaparecido para siempre en el tiempo, un sentimiento de dolor ante la inasequibilidad de ese objeto, en fin un anhelo de retorno que quisiera transponer la enigmática distancia que separa el ayer del hoy y reintegrar el alma en la situación que el tiempo ha abolido».^{2 "}

2011-07-29T11:50:00.003+02:00

“Tu color es el color del agua

¡Qué difícil la palabra!

En tu cuerpo se enciende fuego

Y la punta del lápiz es negra

Visteis ropa antigua

Me quedaré contigo hasta la eternidad

He probado tu cuerpo ardiente

La estrella vuela en el cielo”

Del disco : HESPERÍA

(A las martas que cumplen años y que ya no le pertenecemos porque dejaron de querernos)

"¿Quién nos rescatará del viento sin rumbo?

Los dioses de todos los mares, la sal y la espuma o la caracola que nos susurra Ítaca."

EL SUTRA DEL ESTADO DE HUI-NENG

2011-07-27T12:13:00.003+02:00

"En el origen no hay árbol de iluminación.

Ni hay soporte de un espejo claro.

En origen no hay ni una sola cosa.

¿Dónde se va a posar el polvo?"

"¿Quién hubiera pensado que la naturaleza propia en origen es intrínsecamente pura?¿Quién hubiera pensado que la naturaleza propia en origen es libre de nacer y morir?¿Quién hubiera pensado que la naturaleza propia en origen es completa en sí misma?¿Quién hubiera pensado que la naturaleza propia en origen es inmóvil?¿Quién hubiera pensado que la naturaleza propia hace vivir las diez mil cosas?"

Del libro de Ana María Schlüter Rodés: ATRÉVETE CON EL DRAGÓN VIVO

Me gustó y compartimos.

2011-06-05T12:48:00.000+02:00

“CINCO MEDITACIONES SOBRE LA BELLEZA”

François Cheng

Ed. Siruela, Madrid, 2007

"La verdadera belleza no reside sólo en lo que ya viene dado como belleza; está casi, ante todo, en el deseo y en el impulso. Es un advenir, y la dimensión del alma le resulta vital. Por ello la rige el principio de la vida. Así, por encima de todos los criterios posibles, sólo uno garantiza su autenticidad: la verdadera belleza es la que sigue el sentido de la Vía, entendiéndose que la Vía no es sino la marcha irresistible hacia la vida abierta, un principio de vida que mantiene abiertas todas sus promesas. El criterio basado en el principio de vida – que no me hace olvidar la cuestión de la muerte, que ya abordaremos – excluye toda utilización de la belleza como instrumento de engaño o de dominación. Esa utilización es fealdad misma; constituye siempre un camino de destrucción.

Para dar más claridad a mi discurso, formulemos lo siguiente: la belleza es algo que está virtualmente ahí, que ha estado siempre ahí, un deseo que brota del interior de los seres, o del Ser, cual fuente inagotable que, más que una figura anónima y aislada, se manifiesta como presencia radiante y relacionadora que incita a la aceptación, a la interacción, a la transfiguración."

GRACIAS

http://joanamatallana.files.wordpress.com

¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡INDIGNATS!!!!!!!!!!!!!!!! ( Inuit, desde el frío, también.)

2011-05-28T11:18:00.023+02:00

GLUP 2 ...

De ESTEFANÍA G.

2010-12-29T12:41:00.008+01:00

lunes 13 de septiembre de 2010

Percibo movimiento en los márgenes

Sin desplazar la mirada.

Cálido manto de noche en mi piel.

Pienso en mis armas, las engraso, las compruebo,

Porque llegará el día. Llegará.

Estefanía González

2010-12-28T11:27:00.006+01:00

No tengo ninguna duda de lo que soy: Una Inocente a jornada completa. ;)

2010-12-27T12:55:00.007+01:00

dilluns 27 de desembre de 2010

Té la mirada absent, enlairada en un núvol que ha decidit viatjar. No ens ha deixat cap missatge per retrobar-la ni cap adreça per rescatar-la. Té la mirada perduda en un punt equidistant entre la pupil·la dreta i l'esquerra i una boira espessa dilueix la llunyania i la transforma en una gran llesca de gel que sura mandrosa. No té cap pressa per desfer-se en aigua i alliberar el batec de les paraules adormides per les baixes temperatures, però no ho diguis.

2010-12-24T23:30:00.001+01:00

Escucha el silencio de la hoja, que se mece pausadamente y sin prisa en su caída, hasta remansarse en el suelo.

Siente el latido silencioso de la semilla dormida en el interior de la tierra esperando su momento.

Mira la silenciosa quietud de la lagartija que retoza sobre la piedra que se emborrachó de sol.

Parpadea silenciosamente el cromatismo del día naciente y del somnoliento que bosteza con un adiós.

Contempla la tiara celeste en las noches limpias de ruido, más allá de Orión, y el gran e inconmensurable silencio resonará en tu corazón de hombre.

Os deseo, simplemente, ser. Un beso enorme y también INUITS

2010-12-24T10:16:00.005+01:00

divendres 24 de desembre de 2010

coses d'una cuinera barruera

No li diré a ningú que he farcit un paó que sembla més una mòmia de tant de cordill que li he posat i que se m`ha rebentat per algunes parts o que m'he cremat la mà amb el vapor que sortia del forn a l'hora de afegir-li el brou o que he fet una mus de taronja que se m'ha tallat i sense miraments li he passat la batedora i li he afegit un altre paquet de gelatina, també caducada, per emulsionar-la millor; no ens morirem demà, no toca.

Ara descanso. Em prenc una infusió de poleo-menta del Mercadona abans de començar a decorar la taula. Aquest any les estovalles són vermelles i els seus complements de les tonalitats del bosc i escric aquestes ximpleries que no interessen a ningú.

Però el dia ha donat de sí.... Ha començat el vent i el temporal que aquests matí es situava a l'horitzó i feia tornar les barques mestre plovia i jo acabava de fer les últimes compres al mercat del passeig de mar, ja ha arribat a la línia de la costa i no sé si es complicarà la cosa aquesta nit....

2010-12-23T09:11:00.007+01:00

dijous 23 de desembre de 2010

Tinc el pensament dividit entre un entrant i dos segons plats. El cor no, aquest traça una autopista ample, recta i planera fins l'horitzó. Què curiós! un pensament dividit requereix una decisió reflexionada, però un cor dividit és una altra cosa, no hi ha pensament ni reflexió ni res de res.Un cor dividit és una divisió d'una mateixa.

2010-12-22T15:03:00.004+01:00

He sortit per la gran porta que es menja cada matí les petites i mitjanes formigues o que les vomita a la tarda quasi bé a l'hora del ponent més colpidor. Avui, no sabia què triar, si aquesta posta de sol en les cases baixes o el naixement d'aquest pleniluni de desembre entre l'ermita i la torre del castell. Tenia l'emoció dividida. No sabria dir quina imatge em sacsejava amb més virulència, quina em feia més vulnerable a la llàgrima furtiva lliscant per la galta.

No ho diguis que m'emociona un ocell que no sé anomenar, gris i amb el pit negre, que no havia vist per aquestes contrades i que s'ha quedat quiet a la balla metàl·lica del garatge del veí o la gavina que traça el seu camí per l'horitzó on davalla el dia o veure venus col·locat en primera fila per contemplar la funció que prepara la nit o......
Però no ho diguis.

2010-12-20T17:50:00.018+01:00

Cuenta una vieja leyenda Cherokke que un viejo indio hablaba con su nieto y le decía:

«Me siento como si tuviera dos lobos peleando en mi corazón. Uno de ellos vive enojado y es violento y vengador. El otro, sin embargo, está lleno de amor y compasión.»

El nieto, inquieto, le preguntó:

«Pero, entonces, abuelo dime: ¿Cuál de los dos lobos ganará la pelea en tu corazón?»

Y el abuelo le contestó:

«Aquél al que yo alimente.»

Nos lo ha envido Juanan, EL ALFÉIZAR, con sus mejores deseos. Lo pongo aquí para que lo disfrutéis.

2010-12-17T13:38:00.001+01:00

divendres 17 de desembre de 2010

Ho reconec. Dins meu hi viu un aventuré. Els de casa, que em coneixen molt i molt bé, em diuen que les meves aventures són de sofà amb manteta i documental de les quatre de la tarde, però ells no ho saben i jo n'estic convençuda que hi viu un ésser indòmit en el meu interior que necessita rossegar icebergs i enlairar-se com un estel amb el vent estepari, ells no ho saben, però jo ben prou que ho sé, només en cal una estrella polar que em porti de la mà.

Avui és l'aniversari de l'Emma. Trobo que els dissets són dies preciosos per fer coses com néixer. Li he deixat un missatge al mòbil que deia si avui era l'aniversari de l'Emma independentista, jajaja. Després, ella m'ha trucat. Crec que també té sang jueva.

2010-12-14T00:04:00.001+01:00

dimarts 14 de desembre de 2010

Em pregunta amb una resposta que vol la meva aprovació: Si quan ens morim anem al cel. No ho sé, jo crec que tornem a casa, però no sé on és. Quan un cotxe no funciona de vell, el portem al desballestament i nosaltres tornem a casa, doncs, jo penso que quan ens morim abandonem el cos i tornen a la nostra llar.
La conversa ha tranquil·litzat l'interrogant. Li han posat el lloc: el cel, i jo em quedo amb la pregunta existencial que últimament em corca l'esperit i que tinc una urgència imperiosa de resoldre-la.

2010-12-12T13:10:00.005+01:00

-----

"A nosotros que, sin copa ni vino,

estamos contentos.

A nosotros que, despreciados o alabados,

estamos contentos.

A nosotros nos preguntan:"¿En qué acabaréis?".

A nosotros que, sin acabar en nada,

estamos contentos"

Mawlānā Rumi

"Y es que, muy posiblemente, ser feliz sea el deber más importante que un ser humano deba cumplir, mientras viva. Ser feliz, además, constituye el mayor servicio que alguien puede ofrecer a la sociedad. Decía Stevenson, que "siendo felices, vamos sembrando por el mundo anónimos beneficios" "

Berta Meneses

( La felicidad = Como alegría o gozo interior.)

2010-12-10T00:06:00.001+01:00

divendres 10 de desembre de 2010

Vull fer-te un regal: Encens, un de japonès, molt i molt especial. Prepararé un capseta buida d'un vano i hi posaré un grapadet menut del que tinc en la capsa verda decorada amb les branques i flors blanques dels cirerers, assenyalant la puresa de la seva elaboració. Cenyiré les varetes amb un petit paper d'arròs escrit amb caràcters japonesos que expliquen la seva fabricació artesanal, després, la tancaré amorosament, com si el millor cofre la protegís de tanta banalitat. L'embolicaré amb un paper especial per les èpoques i el coronaré amb un llaç, demà te'l portaré perquè el puguis encendre en el teu minúscul jardí zen, em fa il·lusió.
I....

No sé si ho sabràs

no sé si ho notaràs

l'afecte sincer d'aquest ritual.

2010-12-09T22:07:00.001+01:00

dijous 9 de desembre de 2010

Hem tornat a la feina. Ells arriben alegres i fins i tot si els col·loquessim en un pentagrama formarien una melodia ben curta, d'unes vint-i-quatre notes, que avui la he escoltat molt viva i alegre. Fan els seu tarannà sense que una hagi d'intervenir pràcticament. Em sec en una cadira sense rellevància i espero el silenci que es va produint autònomament i espontàniament. Després d'un segon de silenci compartit, hi ha un bon dia per tothom, tothom respon, bon dia, en un to quasi bé de cant. El vaixell surt de port amb les veles desplegades. Els coloms voleiant, alguna gavina jove i alguna més vella s'hi animen a tafanejar des del sostre del gran dic que ens separa de l'horitzó.

2010-12-08T22:11:00.001+01:00

dimecres 8 de desembre de 2010

Escucha el silencio de la hoja, que se mece pausadamente sin prisa en su caída, hasta remansarse en el suelo.
Siente el latido silencioso de la semilla dormida en el interior de la tierra esperando su momento.
Mira la silenciosa quietud de la lagartija que retoza sobre la piedra que se emborrachó de sol.
Parpadea silenciosamente el cromatismo del día naciente y del somnoliento que bosteza con un adiós.
Contempla la tiara celeste en las noches limpias de ruido, más allá de Orión, y el gran e inconmensurable silencio resonará en tu corazón de hombre.

De vegades, certes entrades inspiren. No ho sé, aquest món telemàtic batega.

La mente-corazón (SHIN)

2010-12-04T12:22:00.010+01:00

Imagen: Ángeles Lluch

La mente- corazón (SHIN) del gran sabio de la India ha sido íntimamente transmitida.

¿Qué es la mente de Buda?

Se traduce por mente o corazón. En realidad es una palabra casi imposible de traducir. Por la forma en que se escribe es el centro vital de una orquídea silvestre, el conjunto de estambres y pistilo, tal como se pinta en el sumi-e. (...)

Se refiere a aquello que es el centro vital, el núcleo de la persona.

ANA M. SCHLÜTER : El verdadero vacío/ La maravilla de las cosas.

Estos días, en los monasterios budistas y zendos del mundo, se celebran sesshins (intensivos de meditación). Es uno de los periodos en los que, al mismo tiempo, multitud de personas meditan juntas en todo el planeta. Dicen que son los días del silencio más profundo e íntimo.

Dichosos los llamados y los salvados de su propio ruido.

2010-12-02T13:41:00.001+01:00

dijous 2 de desembre de 2010

És maquíssima, tot i que ja té una certa edat. La recordo de l'institut, amb els seus cabells llargs i rinxolats, d'un color castany clar amb reflexos daurats. Tenia un aire d'alegria saltironant, con si el seu fer fos una voleiada dolça que se'n portés algun tipus de melangia imprecisa o, més ben dit, com si el seu passar et provoqués la sorpresa de quelcom inesperat i alhora gratíssim. No me'n recordo del seu nom, però em segueix produint aquella necessitat de contemplar-la com qui s'embalada d'una obra d'art.

2010-12-01T00:09:00.000+01:00

dimarts 30 de novembre de 2010

Hi ha un silenci subtil. Un silenci que no creus que pugui existir o manifestar-se amb aquesta sordesa,
com si de cop les orelles s'haguessin ordenat una vaga de ressonàncies; ni aguts, ni greus ni tan sols
intermitjos, fins el punt que pots sentir el que seria viure sense l'oïda. Hi ha un silenci que t'anima a l'escolta per sorprendre'l, a investigar si algun so despistat ha oblidat de treure's la sabates i el seu oblit t'ajuda a sortir d'aquesta estranyesa, però de cop, aquesta acció d'escolta intencionada l'esvaeix en el no res. Arribes a creure que aquest profund i misteriós silenci ha estat un molt real miratge de la teva psique.

2010-11-30T14:28:00.004+01:00

El Dragón duerme silenciosamente
en el interior de la montaña
Cuando su aliento despierta
abre sus ojos
y mira a tus ojos fijamente...

Copiado de Zen Guipuzcoa

Me impacta esa mirada fija. En dokusan ,con la maestra, le preguntaba el motivo de éste, mi no despertar; ella me contestó: Inuit, tienes miedo.

Leyendo estas palabras he sentido miedo, de golpe, se me contrae el pecho y se me agarra esa sensación amenazadora que no obedece a ninguna idea ni palabra, es algo impreciso, pero a la vez muy real.

Creo que acabo de formularme la próxima pregunta de dokusan.

2010-11-28T19:27:00.008+01:00

imagen google

Un Gong o una campana anuncia el inicio del canto.

Nos llama, me llama - ¡Ven! Empieza el camino.

Una resonancia dice: - Sé que tu cansancio es viejo, viejo como mi eco, tan viejo como la mano que me tañe, tan viejo como el camino invisible que hace tiempo que buscas.

Una voz recita. Me levanto de la piedra dura en la que me asiento, compadecida de mí, ha querido guardar el calor de mi cuerpo en su superficie para que no me parezca que la vida se define con la palabra frialdad.

Una seguidilla de campanillas, con su alegre repique, como las gotas inesperadas de lluvia en cualquier momento del día, nos anticipan que algo se mueve inesperadamente aunque que nuestros oídos no lo escuchen ni nuestros ojos lo vislumbren ... Como el gato que acecha al ratón que quiere atrapar, como el felino en la sabana, pétreo como una efigie, ante la presa que pasta despistada sin imaginarse ni intuir que su fatal destino se le aproxima inexorablemente, yo espero ese momento que mi corazón anhela y mi espíritu reclama.

Hoy es un día de elecciones en Cataluña. He ido a votar porque creo en la democracia. No hace falta desvelar el voto.

2010-11-22T22:27:00.000+01:00

dilluns 22 de novembre de 2010

.
Dormo en una caverna profunda

on la llum no penetra

ni viu

ni comença a ser.

En la foscor cega

la llum

no coneix el teu nom

ni l'imagina.

.................

2010-11-21T13:48:00.002+01:00

diumenge 21 de novembre de 2010

L'horitzó, encrestat,
com un miratge,
una ciutat en la llunyania
fins i tot amb piràmide de keops,però jo miro
a la línia mitjanera que m'invento
perquè puc delimitar els teus contorns
de veles isòsceles ben definides.
Aquest nou horitzó, m'anima a la calma i em
convida al profund silenci reparador
d'aquest matí que es començava a llevar fred
amb el cor tendrament novell del nou dia..
Pedalant.

2010-11-09T00:15:00.004+01:00

dimarts 9 de novembre de 2010

.

Torno a sentir-me poca cosa.
Poca cosa són els àtons i més poca cosa son els neutrons o els protons i prou important que són.
No tinc una ment privilegiada ni qualitats que jo visqui con excepcionals, ni sóc bonica; mai ho he sigut, ni alta ni prima ni amb una melena sedosa ni amb ulls de pantera.
Hauré de practicar i controlar l'únic minut que tenim abans de dormir-nos, ho diu avui a la Vanguardia en Garnier Malet, per connectar amb la part energètica i demanar-li que em solucioni el meu sentiment de petitesa insignificant de la meva persona. Diu en Garnier que les nits les tenim " per esborrar potencials no desitjats i per guiar-nos els pensaments de l'endemà"
Aquesta nit començo, ja us ho explicaré.

2010-11-05T13:43:00.000+01:00

Divendres 5 de novembre de 2010

Sóc de cap de setmana, en aquesta illa d'aquest país petit, dins un més gran; dins d'un més extens, plegat de penínsules embolcallades pel mar; dins d'un més esfèric, aixafat pels pols o pels pèls; dins d'un el·líptic, marejat de tanta volta; dins d'un espiral, enlluernat per tanta estrella rutilant.

Ara que les nits són fresques i l'aire és transparent, brillen des de qualsevol indret. Els meus ulls reposen l'esguard en cada una d'elles, però n'hi ha tantes!!!!!!! La mirada no abasta la immensitat i elles que, coneixent les nostres limitacions humanes, juguen entremaliades amb nosaltres a fet i amagar.

2010-11-04T22:15:00.002+01:00

dijous 4 de novembre de 2010

.
No m'ho diguis
ni baix
ni alt
mi amb imatges
ni amb cap recurs que l'ànima s'enganyi.
No vull sentir
cap so ni el seu ressò.
Ara és tard
per emmirallar-se
per contemplar-se
i fins i tot
per vestir-se de festa
i dansar.

.

2010-10-24T18:02:00.012+02:00

foto Inuit

"Amar abre universos."

EL ALFÉIZAR
.

2010-10-16T14:12:00.029+02:00

Yo quiero ser como aquel optimista que le pusieron en un mundo lleno de estiércol.

Y le preguntaron ¿qué piensa usted de la vida?

Todo es estiércol....respondió, seguro que muy cerca hay un hermoso caballo blanco.

Comentario de Goathemala que me parece muy interesante y que apunta con el dedo a...

Gassho

Paseando esta mañana con la bici de color pistacho, que me han regalado para mi cumple (! uff, cuántos años!), me he encontrado con un caballo pastando tranquilamente en un cerrado y, como el rayo, he pensado en la cita de esta entrada y me he dado cuenta que no llevaba la máquina de fotos. Cuando uno (¿Me sentiré hombre? Otro tema para meditármelo. ¡ Inuit, no seas complicada ! Eso dice él, pero se equivoca. Lo dice para que no remueva aquello que no quiere escuchar ) se desplaza por los campos, surgen infinidad de motivos fotografiables. La foto del caballo de hoy le hubiese ido de fábula a la entrada. Éste era marrón chocolate, con poca leche, con la suficiente para llamarlo marrón.
A estas alturas el color es algo insustancial en el proceso.

Me gustó la cita.

2010-10-05T19:16:00.012+02:00

Foto Inuit (Montseny)

"Un minuto de alegría, puede tener el poder de borrar diez años de depresión. La fuerza de la alegría es la misma que la luz sobre un cuarto oscuro: elimina las tinieblas."

Del libro Grafoterapia y Creatividad

Saludos

2010-10-05T11:49:00.005+02:00

Diuen que els camins estan fets per caminar-los.
També, diuen que els canins s'han de fer de mica en mica.
Altres, pensen que el camins s'han de trobar i d'altres que s'han d'evitar perquè no són asfaltats, perquè embruten les sabates i mai se saps...
Avui, un camí de mig segle s'esbossa.
Benvingut !!!!
Tot just nounat, amb tot el que hi ha de velat en el trajecte.

.

2010-10-03T17:47:00.002+02:00

.
He caminat des de la meva llar interior cercant-te, Déu meu. He escoltat el silenci profund de l'obaga humida. T'he buscat inquieta, anhelant la teva presència, amb el batec d'un cor que coneix els anys i el pas del temps, i no hi eres. He observat les pedres pel camí com mai, però no hi eres. He vist la boira baixant pels vessants com foragitada per una entitat poderosa amenaçadora, i no hi eres. He abraçat alguns arbres amb la tendresa empolsinada de no fer-la servir i tampoc hi eres. He agafat entre les mans l'humus tardorenc, ensumant com un gos el teu rastre, i de nou, no hi eres. Tot i no trobant-te, intueixo que hi ets en cada una de les criatures animades i inanimades, les presents i les absents.... Em cal esperar la teva mirada i ser beneïda per la teva Gràcia.

2010-10-02T17:45:00.003+02:00

Sé que vius per les petjades numèriques del teu pas per aquest món virtual, però si aquestes petjades canviants no fossin tan traïdores, sabria de la teva existència que, ara per ara, no afecta de forma substancial la meva vida.

Avui, he passat unes hores molt connectada a una font d'harmonia interior que tenia molt a veure a una certa tendresa i aroma dels temps passats. Tu també estaves bé avui, no ho he dubtat en cap moment, potser preparaves quelcom on jo hauria de ser en esperit o potser no era així, però en qualsevol cas, eres feliç com jo.

M'he retrobat aquest matí amb alguns companys. M'he sentit ben tractada i molt escoltada. Hem parlat de grafologia i espiritualitat. Com tots, sense tenir fins el moment camins recorreguts conjuntament, ens hem trobat fent quelcom que té a veure amb la necessitat de trobar un món interior que ens ressoni espiritualment.

Avui, he trobat paraules amb un vol molt creatiu i m'he pogut gronxar amb cada una d'elles un breus segons. La felicitat s'anomenava mirades, somriures, diàleg nutritius, cartes d'amor engroguides pel pas dels anys i futur conclòs, escriptures sorprenents per la forma i la dimensió, estudis grafològics acurats, passió en saber cada dia una mica més, magdalenes, cafès, infusions....

He sentit que la vida, quan vol, ens gratifica amb obsequis inesperats i jo li he agraït silenciosament.

2010-09-30T20:59:00.001+02:00

2010-09-28T20:55:00.001+02:00

Estimadíssim dia d'avui.

Tot ha anat com no havia estat previst, ni pensat, ni escrit. De bon matí, l'única cosa que puc fer és intuir. No som nosaltres els que movem tots aquests cúmuls d'incidències que arxivem a la fi del dia, tot i que de vegades estem convençut que som el directors de l'obra que representem. Crec que les situacions van apareixent de forma imprevista i sovint espontàniament, quan no venen en cavalleria. Com en un partit de billar, els encontres de les bolles d'ivori desencadenen els fets i les accions, les respostes, les reaccions que aniran encaixant tot el puzle del dia fins a arribar ser un gran efecte papallona. Estar atent i ser adequat és tot un art, una estratègia que requereix moltíssimes habilitats, sortir-ne ben parat dependrà de les paraules correctes o de la saviesa dels silencis o de la capelina impermeable que puguem desplegar en cada moment.

L'autenticitat implica ser honest davant de cada una de les situacions estranyes o anòmales; un tema complicat en aquest món d'aparences i lluites en el que hem d'existir. Busquem els espais nets, clars i sobretot sincers, acollidors i lluminosos.

Em faig gran i noto el pes del dia, sí.

2010-09-27T20:57:00.002+02:00

Foto Inuit

No malgastar els bens del dharma.
No eludir les nostres responsabilitats amb el que ens transcendeix. Reconèixer la nostra sacralitat i espiritualitat. Entendre que són únics i irrepetibles.
Un tresor al servei i la utilitat de tot el que ens envolta.
A la feina.....i estimar !!!!!!!!!!
Gassho

2010-09-25T17:38:00.008+02:00

Escolto el meu silenci que em parla d'un cel blau, de les fulles acaronades per la llum d'un matí que ha dit adéu al diluvi d'ahir. Escolto la musica de l'illa de les foques que en Manel, el nostre fuster hippy, m'ha regalat, i una brisa d'aventura, sense plànol, inventa un tresor amagat en les estances empolsinades per les minúscules partícules de les serradures de la fusta de roure decapé, escampades per tot arreu, com si el xaloc d'un Sàhara proper hagués bufat sense miraments hores abans. El violí parla de territoris que, només, els que intueixen darrera els vitralls entelats coneixen. Passen les bandades d'ocells cap a ponent i una brisa de gregal, com un regal, m'anuncia el mar parpellejant daurats, un veler o dos o tres, un grup de gavines gronxant-se en el seu parc d'aigües d'avui....

El nord, el pis de dalt; el sud, una rentadora a punt de sonar; l'est, la cuina silenciosa; l'oest, tot lo dia expectant.

TARDOR

2010-09-24T17:39:00.001+02:00

2010-09-24T17:09:00.001+02:00

Ser una resistent no és una forma de rigidesa?
Tenir clars els límits, entre el teu autoritarisme i la meva autonomia, seria una manera d'entendre la lluita diària? Viure, hauria de ser el fluir de l'existència, però quan tu i jo pensem diferents, quan tu i jo no podem mantenir relacions de iguals perquè tu manes i jo em limito a obeir o afer-te la rosca per tal de aconseguir favors sobreentesos, quina és l'actitud a seguir? Fer veure que camino per la via que m'has construït, tot i que sóc aigua indomable o desbordar-me i ofegar-te amb el plaer miserable que l'acció em regala..
Avui, he desitjat reduir-te a cendres. M'hauria quedat tan ampla, si algú m'hagués informat de la teva desaparició. Coses de la meva condició humana.

2010-09-23T17:40:00.004+02:00

.
Aquest matí, dijous, primer dia de tardor, m'he recolzat en un arbre. M´ha semblat que bategava. M'he separat del seu tronc com si allò que han sentit les meves mans fos un confusió del meu cervell. He tornar a l'arbre, però aquesta vegada l'esquena s'ha enganxat al plataner, he tornar a sentir, aquesta vegada, la soca inspirava i expirava con si uns pulmons l'habités.
Ai senyor! Quina sensació tan especial i alhora màgica!

Makios, potser anunciaven...

2010-09-22T17:42:00.001+02:00

Foto Inuit

2010-09-16T21:19:00.001+02:00

2010-09-15T21:18:00.002+02:00

No tinc temps per perdre el temps. Què voldrà dir això? Quan fem quelcom, estem ocupats i quan no fem res, com per exemple, dormir, també estem ocupats en el que fem, doncs, què voldrà dir això de no perdre el temps? Quan un nen juga no perd el seu temps perquè juga i quan jo els miro, no perdo el temps en aquesta mirades, les ocupo de sorpreses i miracles. Deu ser que el teu temps i els meu temps tenen valors diferents? Un enigma amb poquíssim suc, el de avui.
Un suc de temps perdut?

2010-09-13T21:10:00.008+02:00

Inuit

I demà em portarà carbó,

fusta rància,

restes d'un caliu que ha deixat d'existir, però en el que va ser, com en el que és, hi és tot un univers mut, silenciosament expectant.

L'escoltes?

2010-09-12T21:05:00.001+02:00

.
Fa dies que som dies..
Hi ha dies que més val ni recordar. Són tants aquests, que penso que he perdut el registre de mitja vida. No passen els dies en va, ni passen per perdre el temps. Van passant simplement i entre el pas incert i el pas precís passen el dies que volen lluny als cims, a les valls i sobretot al mar que la salabror m'acotxa.
Hi ha dies que porten roses, hi ha dies que porten fosses. Aquests dies passen pel el camí de les tortugues, tan lentament, que no passen, s'entretenen marejant aquest ànim dissolt en sal i escuma.

2010-09-11T21:02:00.002+02:00

Foto Inuit

Tot plegat és això. La fragància dolça i àcida, el color intens del seu ataronjat, pell rugosa, com la nostra terra, el coixí dels verds amarats pel sol d'un matí avançat i el futur a les mans. Suc de vida. Vitamina C.

.

2010-08-31T18:02:00.003+02:00

.
Escolto una cançó bella com jo per dins, es clar, i tan vella com jo.

Avui som trenta, només falta un dia per acabar el mes.

La Maria Antònia s'està morint, té un càncer que l' ha deixat en els ossos. Ahir, la tenia davant meu sopant. Quan va arribar em va saludar, li vaig retornar l'hola sense massa eufòria, no la vaig conèixer. Els seus ulls se'n van clavar , vaig tancar els meus i la vaig reconèixer en els moments saludables. Era un dona alta i grassoneta, riallera i molt xerraria. Ahir, poc podia parlar ni pràticament sopar. Seia al costat de la seva filla la Sara que té un ulls grans com llunes plenes i blaus com les aigües marines.

Escolto una cançó tan antiga com jo.

Tinc ganes de plorar.

Diuen que "aloviu". No sé en quin idioma parlen aquests de la cançó. Penso que és un llenguatge xifrat. Miraré el Sant Google.

Els veïns regant, els cargols pujant per les parets, les formigues voltant, un mosquit m'està rondant...

Bona nit estimats.

2010-08-31T18:01:00.001+02:00

M'ha agradat, però no és el meu cas. Jo no paro de trucar i res.

2010-08-29T18:05:00.001+02:00

Foto Inuit

Acabo de saber, pel bloc d'en Fernado Valls, que en Panikkar ha mort. No entenc com no m'he assabentat d'aquesta mort pels informatius. Reconec que aquest dies em trobo en el núvol de finals d'agost.
Recordo quan va morir Saramago anàvem de camí cap a Aiguamúrcia a l'Alt Camp. Ens havíem de trobar amb el grup. Durant l'any fem petites escapades amb ells. Al pont d'octubre, tenim previst anar al país basc, en Karlitos és d'allà i ens està programant una ruta d'allò més interessant. Em fa moltíssima il·lusió conèixer els llocs de la mà dels que hi han nascut. Ens ha dic que hi ha una casa rural en un penya-segat amb far que és de somnis i que mirarà d'aconseguir-la per tots nosaltres, però que s'ha de fer amb temps.

Quan en Saramago ens va deixar ho vaig sentir sincerament, ràpidament ho vaig voler compartir amb el grup, però no hi va haver el ressò que jo hagués desitjat; algú va preguntar si era aquell que escrivia. Em vaig adonar com arribem a ser les persones.

Ha mort en R Panikkar i no penso comentar-ho amb ningú, no cal. Hi va haver una època que l'escoltava molt en programes i he llegit algun dels seus llibres. Va ser ell que em va fer introduir un concepte dins el meu cap, venia a dir, que tot allò que era impensable era degut a que no teníem l'estructura mental per pensar-hi, que teníem un sostre que ens limitava la possibilitat d'intuir ni pensar sobre allò. Doncs, de de llavors, vaig proposar-me fer-li un forat al meu sostre i col·locar-li una xemeneia amb periscopi.

Dos grans homes obrint camins. ...

Avellaner pel camí del Cossi de Batlló (Corylus avellana)

2010-08-28T18:07:00.000+02:00

Foto Inuit

Avui ja no és ahir

i en aquest caní tan curt

m'assalten els dubtes

des d'aquesta illa solitària

a l'est del teu país

on no hi ha cap ombra

que em preservi del meu enyor.

Santes Creus

2010-08-26T18:10:00.000+02:00

Miro de cercar paraules

però totes les paraules les crees tu.
Tens les claus del meu vol.
Em tanques en aquesta gàbia sense sentit quan no hi ets.
T'estimo
estimant-te em perdo
i no goso a dir-t'ho
amor meu
per si no fos tan autèntic con el teu
aquest amor que en cal i em respira.
M'abraces en un comiat llarg com les hores
mentre jo m'embolico entre les hores perdudes i les hores retrobades
i no sé com dir-t'ho....

2010-08-25T18:14:00.000+02:00

Foto inuit
Avui no puc escriure res.
Uns ulls clars m'han fet trontollar.
He perdut la confiança.
Uns ulls darrera d'unes ulleres i el món ha tremolat, el meu món.
M'he reconegut en la fragilitat de l'enveja.
Els meus, només, acullen una tardor qualsevol.

CERTESA HOMEOPÀTICA

2010-08-24T18:16:00.008+02:00

A poc a poc, sense sotragades fortes...

Ja ho saps, la passió, va marxar foragitada. Tots dos ho sabem del cert. És un sprinter potent, intens i de curta durada, diuen els entesos que al voltant de sis mesos defalleix per morir o transformar-se.

Tu i jo som fondistes de gran envergadura, pugem els cims més elevats d'un planeta inexistent fet de realitats en nits de llunes plenes. Ens submergim en les profunditats més misterioses i fosques durant períodes incommensurables. Passen els anys, l'aigua de les hores ens modela i ens arrodoneix els contorns. Seguim, sense perdre de vista aquella flama incandescent que ens diu, que a la fi de tot plegat, hi ha llum. Una lluminositat que no s'acaba mai, eterna, com nosaltres, Amor silenciós.

Ja ho saps, hi ha aquell racó de sempre, tu el vas crear. Mai el deixes enteranyinar. La pols no hi gosa entrar, li té respecte i fins i tot una certa por.

Ja ho saps, estimat, nosaltres ens nodrim d' un amor homeopàtic, dosificat, espaiat; amb tres o quatre dosis l'any en tenim prou. Al més d'agost, em prenem una més potent, uns mil k. Tots dos ens preparem per la tardor i el llarg hivern. Minúscules i petitones, a voltes inexistents, grànuls o glòbuls d'oxigen, però nosaltres arrelats en la saviesa més antiga coneixem el seu potencial amagat. Alguns ho intueixen, d'altres ho ignoren completament, però nosaltres posseïm aquesta certesa:

El què és invisibles als ulls, EXISTEIX.

2010-08-23T18:17:00.000+02:00

Foto Inuit (Cabo de Gata)

Em fa mal al dit gros del peu esquerre. Una altra vegada la part esquerra del meu cos es queixa; no crec que sigui una opció política del meu hemisferi dret. Jo diria que aquest hemisferi fa temps que no hi creu en els polítics. Aquesta part del meu cos té més confiança en els homes de cada dia.

Durant aquest dies de descans, quan la piscina del hotel es tancava al públic, quan el socorristes marxaven, aquesta que us escriu, el llançava a fer algunes braçades en solitari; un autèntic plaer nedar. Quina sensació tan agradable han de tenir els peixos en el seu ambient. Et sents tan lleugera, inclús ingràvida. També, he nadat nua a la platges del Cabo de Gata. Un cop a l'aigua em treia el banyador, me'l lligava al braç i a nedar, no ho havia fet mai. Algunes platges són molt extenses i amb poca gent.

Em fa mal el dit, no es gota, no es tendència política, no és cervell. He patit un accident que va tenir com a conseqüències un blau morat tirant a una foscor amenaçadora que m'embolcallava tot el dit frenada per l'àrnica miraculosa que normalment porto a la farmaciola quan em desplaço i el dolor de l'os ressentit pel cop. Sort dels meus muscles que s'havien escalfat més de mitja hora a la piscina, sort que van cedir i vaig poder fer força am els braços. Em vaig quedar em postura de ballarina amb cames obertes, una estesa i l'altra plegada, una dins l'habitació i l'altra a la terrassa, pel mig el desnivell de l'exterior amb l'interior. Tot el pes a l'espatlla dreta i al braç que anaven aguantant la relliscada en un petit moble i jo baixant com un ninot articulat fins que vaig aterrar, de mentre em deia:" ajuda'm Déu meu, ajuda'm". Ja veieu que busco Déu quan es presenten maldades. Aquest dies camino a poc a poc...

Caminar a poc a poc, una altra forma de mirar les coses.

2010-08-22T18:20:00.004+02:00

Dels àngels

Es van acabant les vacances i els dies de calor intensa no deixaran de fer-se notar. Segurament, haurem de treballar amb les finestres obertes per suportar la humanitat de les hores.

Fa uns dies va entrar una ploma blanca per la finestra de l'habitació, més que ploma era plomissol, com aquells que porten els edredons. Al ser estiu, no he dubtat que havia entrat mentre s'airejava l'estança de tota la nit.

Era sobre el llençol i, en veure-la, un somriure se'm va escapar. Vaig trobar la imatge preciosa. La vaig agafar entre les mans i vaig començar a jugar amb ella. La vaig enlairar bufant a miques, fent-la passar de la meva mà dreta a la meva mà esquerra. Tenia la sensació, una intuïció que no obeïa a res manifest; aquella ploma em parlava que hi havia quelcom que es movia a la meva vida. Ahir a la tarda, abans de sortir de casa, la vaig anar a buscar al calaix i me la vaig posar sobre el pit esquerre, ben protegida amb el sostenidor. La vaig convertir en un talismà i en vaig encaminar a cercar-te plena de pors i nervis. En arribar a casa, abans de dutxar-me, la vaig deixar sobre la calaixera, avui no hi era. L'he buscada per tota l'habitació, no hi és, ha desaparegut. La volia fotografiar per tenir una imatge per aquest post.

Els àngels, de vegades, ens fan saber que en cuiden més allà de la nostra confiança amb ells. El meu és petitó, pel seu plomissol; un àngel innocent que m'estima.

2010-08-20T18:25:00.001+02:00

Foto Inuit

Diuen que els escrits s'han de repassar moltíssims vegades i fer-ne les correccions més destil·lades fins que aixequin el vol per ells mateixos, com si el seu autor fos única i exclusivament un instrument al servei de les paraules. Diuen que el cor i el sentiment s'han de guardar molt lluny mentre les mans treballen, però qui queda atrapat, més que atrapat, segrestat, per aquesta tortura intensa de la frustració de la paraula perversa que oblida el camí dels dits i el cap s'omple de cor i el cor de res, en aquest punt de tant embolic, manca de profunditat i horitzó, més val plegar veles i atracar en el port d'una cançó.

2010-08-20T18:22:00.001+02:00

Escolto una cançó. Algú ha perdut allò que estimava tant i es troba desolat. Jo també t'he perdut fa dies. He fet exercicis de pèrdues des de que les meves neurones recorden. Reconec que sóc un fondista de gran nivell. No penso buscar-te ni confio en retrobar-te, no. He entès, fa molt, tant com quan els dinosaures pasturaven per la terra, que tot intent de modificar el que és només ens ocasiona dolor i el meu cos i la meva ànima no poden suportar el dolor sostingut per llarg temps.

Sona el piano a la cançó, quina delícia! Tinc ganes de pujar les escales i acaronar el que tinc a l'habitació. Molts dies sec a la banqueta vermella, l'obro con qui no vol espantar-lo i amb el dit del cor premo qualsevol tecla blanca i em deixo ressonar en ella, passat uns moments un no se què subtil m'abraça i m'empeny a tocar amb més dits i ja no sóc jo, sóc un altra. Els de casa diuen que m'assemblo a una pianista de músiques impossibles, però de vegades em diuen, Llum, avui, com que hi ha quelcom d'harmònic en aquest caos.

Ell ha perdut un "Unicornio azul". Els meus animalons són més casolans. Els puc dir bon dia i bona nit, cocodrils; us estimo molt i em féu molt feliç.

2010-08-19T18:26:00.000+02:00

La música,bàlsam. Jo diria que aquest pentagrama de notes es filtra com l'aigua per tots els porus de qualsevol pell, però encara és molt més subtil, evoca, bressola en els moments d'una solitud colpidora, feixuga, àrida, densa, com un forat negre que ens elimina, ella ens salva d'una pèrdua irremissible o irreparable. La música mística profunda.
Com ho podria dir perquè tu i jo sentíssim el mateix. Avui, no puc dir quasi res. Hi ha dies i dies.
Ara callo i escolto, però no sento ni un batec accelerat ni un batec exaltat. Ara és ara i el gat dorm amb barret de palla.

2010-08-09T18:28:00.001+02:00

Inuit

Recordo aquell dia perfectament. Em vaig llevar a dos quarts de set. Feia estona que estava desperta i el sol havia sortit per la banda dreta del Matagalls. Coneixia la seva silueta des del mar, però no en sabia res d'ella des de la plana. Com podem ser de cegues les persones!!!! Havia dormit poc i malament. Estava neguitosa, era el gran dia, em casava amb tu, MÛ. No sabia que aquest camí de retrobar-te seria tan llarg i feixuc. Porto quasi bé nou anys i encara no ens hem emmirallat per ser un per tota l'eternitat. La flor va ser present tot el dia a l'Ikebana del improvisat altar, la vaig mal dibuixar al quadern on escric les premonicions que m'ajuden a caminar amb més certesa. Em vas semblar deliciosa i reveladora de tot allò que intuïa des d'aquest món meu de les sensacions.

Aquest estiu t'he he retrobat a més de mil metres, amb la exuberància del lila més blau cobalt que mai he vist i jo només he sabut fer aquesta foto descolorida, però la meva retina i el meu pit et respiren amb aquell color que batega VIDA.

.

2010-08-07T18:30:00.003+02:00

Foto inuit

Aquest hivern la neu ha fet caure multitud d'arbres. Ha estat un hivern amb un pes específic en neu. Un any abundós per la forma sòlida de l'aigua.

Hi ha molt arbres caiguts en el trajecte. Molts, no han pogut amb la creu que els ha tocat suportar i d'altres, com aquest, amb una dignitat mantinguda, ens mostra el seu bellíssim esquelet ben arrelat i ferm. Trobar-los en mig de tanta verdor em convida a tenir-ho tot ben present.

Aquests dies a la Cerdanya, amb seu a Setcases, ha estat molt reparador per aquesta cosa meva tan personal que hom anomenaria esperit. Cal que em neixin molt dies com aquest, hores, minuts, segons, mil·lèsimes de respiracions, petitíssimes espurnes per seguir confiada.

2010-08-06T18:33:00.002+02:00

Ha plogut intensament, fort, amb trons. Feia dies que no veia aquelles cortines de pluja de la meva infantesa, quasi sempre cap al quinze d'agost. Ha refrescat l'ambient. S'agraeix. Aquesta xafogor extrema rebrega cada una d'aquestes cel·lules del meu ànim.
La pluja
Una manera de sentir, allò que un intueix com excepcional,
com que hi ha quelcom que em transcendeix,
com que un miracle en revelarà el missatge profund de la meva insignificant existència.
El missatge incommensurable de l'existència dels universos: microcosmos i macrocosmos.
No aconsegueixo desxifrar-los.
Sóc animista.

He somiat amb tu, caminàvem de la mà pel país del mai més sense càmera de fotos. Com pot ser això!!!!!!!!!
Els somnis, ja saps com són, uns trapelles.
No m'oblidis. Necessito aquesta certesa avui.

2010-08-03T18:34:00.000+02:00

No sé si ella em mirava. No sé si jo la buscava. L'olor, la llum, la càmera, l'instant fugisser, el moment robat. Tot plegat i mil sensacions de plenitud.
Hem passat un dies deliciosos a la Cerdanya i des dels cims i els prats verds t'he parlat íntimament. Sé que m'has escoltat.

2010-08-02T18:36:00.002+02:00

2010-07-30T17:24:00.002+02:00

Quasi s'acaba el mes de juliol i només he trepitjat les aigües salades d'aquest mare nostrum en dues ocasions
Quasi s'acaba el mes i només he rebut la teva resposta de la meva després de vint-i-sis dies, aproximadament.
Quasi acaba el mes i no ha passat res, així, com t'ho diria, així, com que t'enlairés l'esperit per poder seguir un mes més amb reserves positives.
Quasi s'acaba el mes i aquest cap de setmana aniré a Setcases a sentir parlar la muntanya i escoltar la natura. Em fa tanta mandra fer la bossa i haver de posar-me la cara de sociabilitat per els meus amfitrions, reconec que tot em cansa i res m'omple.
Ufffffffff sort que acaba aquest mes d'espera.

2010-07-29T17:22:00.003+02:00

Foto Inuit

Avui fas cinquanta anys i no sabria con dir-te quant t'he estimat i no sabria pas con dir-te on ha anat a parar tot aquell amor des dels dotze anys. Avui no et puc trucar ni visitar ni fer-te un petó ni abraçar-te ni demanar-te que cantis ni que acaronis la guitarra.

Avui el teu mig segle i jo. No hem trobat encara el pont del reencontre. No sé si el busques o senzillament no t'interessa trobar-lo; aquest pont sòlid, ferm i sincer. Busco la llum de la teva mirada i se'm claven com ganivetades els teus ulls vessants de ressentiment.

Estimada

Que fàcil va ser tot aquest temps sabent-te al meu costat!

Que senzill va ser caminar en solitari sabent que el teu port em protegia dels naufragis personal!

Quin goig gaudir fins a la melsa de cada una de las teves mirades, rialles, dels silencis que albergaven les més tendres i sinceres melodies.

A l'obaga d'un silenci intransigent i d'un oblit impassible et desitjo un feliç dia, ESTIMADA.

2010-07-28T17:21:00.004+02:00

Foto Eva Palau

Aquesta brisa temperada del mediterrani s'ha llevat gèlida.

Exhalen les aigües bafarades en cada un dels seus batecs.

Un toll de vida,

aquest sol d'equinocci

reteixint-se de la mandra i el fred.

Sol de llevant, Sol de cara.

Neteja'm aquesta pena

teranyina que bruma la mirada i desdibuixa l'horitzó

Una imatge antiga i un illot a la deriva

un moment en sípia

com les meves paraules que no acullen les teves gavines argentades

somnis en aquest mar omnipresent.

2010-07-26T17:19:00.000+02:00

Cada dia passen coses. És un degoteig d'una finíssima pluja de fets que van configurant aquestes vint-i-quatre hores terrestres. No tots els dies tenen aquell aliment que l'esperit enyora. Anem buscant els recursos que ens vagin conduint a un cert benestar interior. Reconec que em sento des de fa algun temps vivint en aquest estat pròxim a l'hibernació emocional que no em deixa gaudir íntimament de cada un dels fets del dia. Ho intento, però en el moment menys oportú se m'emporta aquest vent remolinat del no res i em perdo. Et busco per retrobar-me en la calma, però estàs tan lluny que no s'encén aquella flama al meu interior que escalfa la confiança de allò intangible que la teva ànima em regalava.

2010-07-25T17:18:00.003+02:00

Quietud

el silenci ingràvid

l'espera solitària d'un banc

el temps fossilitzat d'ahir

el vol quotidià de l'ocell

la mandra nocturna

l'adéu

-mai se sap-

el tic-tac cansat

feixuc

implacable...

2010-07-23T17:18:00.000+02:00

M'he proposat intuïtivament o de forma inconscient escriure una miqueta cada dia. Crec que ha estat així perquè en cap moment he verbalitzat que em posaria a perdre el temps intentat deixar una pseudo literatura, sense cap lector, per una possible futura glòria telemàtica. És més un acte compulsiu, una necessitat quasi d'eufòria orgàsmica per allunyar els mals presagis que van prenen al llarg del dia la fesomia del malhumor, l' apatia, la compulsivitat ratllant el neurotisme, el fer mil coses con si fos un tast de tot i de res, sense brou.
És molt tard i tinc els ulls abastats de nit i de lluna plena. L'aire entra per la finestra i jo espero una paraula de pell i porus que em digui: " encara t'estimo". S'agraeix aquesta marinada perquè avui ha estat un dia molt xafogós.

El teu patiment s'ha instal·lat en el llindar d'una altra porta.

2010-07-21T17:17:00.000+02:00

He sortit al carrer i com és de costum quan porto molts dies sense el contacte extern, com és de costum, quan no surto del meu cau, com és de costum, quan m'amago en la meva Ítaca particular, tot o pràcticament tot, m'és estrany, desconegut i fins i tot amenaçador. Oblido les coses quotidianes, els hàbits automàtic. Em costa introduir la tarja al pàrquing, pagar; oblido el valor i el color de les monedes i fins i tots comptar. Trio malament el productes, compro poc o massa o deixo de comprar el que em cal, fico al cabàs la verdura de fa uns dies i la ufanosa la deixo a la parada..... però tot no està tenyit pel desencert. Avui la "mansanera" m'ha abraçat molt i molt fort. Reconec que temo les seves abraçades. Jo faig un metre cinquanta-nou i ella un setanta, però em dobla i en triplica en pes; és forta i sòlida, ferma i valenta, decidida i entusiasta, lluitadora.... S'ha emocionat i jo m'he quedat, encara, més morta.

Em sento separada de la vida.

2010-07-20T17:16:00.003+02:00

Imatge de google

Els colors

atrapats

capturats

segrestats

robats

con la imatge.

Fa tanta calor avui!!. Torno a estar descalça. També et podria dir estic despullada i nua per dins. Mira'm!!!!!!!!!!!!! és una ordre, és un desig sortit del més profund de les vísceres. Mira'm!!, si us plau, tendrament, queda't una estona i acarona'm con tu vulguis, totes les teves maneres, avui, em són fèrtils, mira'm, queda't una estoma, fes-me companyia, em sento tan perduda.

M'he perdut i no trobo el camí de retorn a casa.

Però aquesta imatge no vol sentir allò que el poeta no sap dir ni escriure.

Ets eterna, ara,
efímera en la teva primavera, ho vas ser.

Quina xafogor més solitària!!!!!!!!!!!!!
Assedegada d'orgasmes
assedegada de mots.
No estimo, no en ser prou,
no en ser d'estimar.

La imatge m'agrada tant que la tinc de fons d'escriptori.

2010-07-19T17:15:00.002+02:00

De cop una brisa m'omple l'endocardi d'una tendresa concreta: temps de blat daurat, fragància d'unes paraules amb sonoritats íntimament viscudes. Torno a casa. La teva mà pren el camí de la lluna plena. Fa temps que els camins no retornen. Caminem descalços amb la llum al cor i la confiança en la saviesa de la teva i lliure decisió, VIDA.
De cop, sense saber com ni per què, el cor acull lavandes, papallones...
Tendrament camino en un prat de roselles clamant vida.
El meu llavis pètals ardents.
No sé com, avui, sóc llum teva.

2010-07-15T17:13:00.001+02:00

Bon dia Vida,

Sento tocar el piano. El noi dels cabells arrissats, a contracor, assaja sense saber que el seu teclat insistent de dits m'ajuden en aquest camí d'avui. La rentadora al garatge centrifugant i jo aquí asseguda amb els peus descalços escrivint-te un no sé què. Intentaré ser més inspirada, però avui encara el dia no acaba de dir-me res que em pugui fer volar. Las cortines del menjador es mouen harmoniosament amb la brisa que entra pels grans finestrals de la casa. Lluny, sento el rellotge de l'església del poble. Ara el noi de setze anys ha començat a tocar amb dolcesa una sonata i el sento commoguda.

Teva, sempre, fins que tu ho vulguis.

2010-06-29T17:06:00.002+02:00

No ho dubtis

en aquest temps de penombres

ni en aquells temps de llum

ni en els temps incerts del futur.

No ho dubtis

hi va haver un amor gran i lluminós

ens vam salvar del món amenaçador

en el silenci d'allò prohibit.

No ho dubtis

ara

que ja no tinc cap ressò en el teu dia

ara

que les hores no duen el meu món gravat en el seus segons

ara

que els meus ulls no reflexen la lluna plena

i els camins han esborrat les petjades de retorn.

2010-06-22T17:10:00.000+02:00

Torna a fer un sol radiant, entre mig, es mou un vent quasi gèlid. Diuen que avui comença l'estiu i aviat serà el seu gran solstici. No em trobo, l'emoció em queda aixafada per una insubstància que no aconsegueixo anomenar. Prou de recargolar-me en aquest melic meu sense pou!
Avui és estiu i només tinc el desig de retrobar-te, de nou, pel camí dels pollancres.
Saps? M'han regalat dues orquídies entrellaçades per dos canyissos flexibles dels color de les flors; blanc i lila. He pensat que la diferència cromàtica les feien complementàries i alhora en reeixia llur bellesa. He pensat en nosaltres i en el nostre abismal i, per què no, abissal desencontre. La vida no ho vol; comprenc i accepto aquest batec serenament.

2010-06-21T17:11:00.001+02:00

Una imatge buida de paraules
plenitud de silencis en la llum d'una tarda evocadora
reposa tendrament most meu
amorosit en el silenci dels colors primaverals
i tota la quietud del vol lliure dels ocells
i l'aigua mormola:
t'estimo
Ho escolto en el vent, ho comenten el peixos de colors a l'estany,
ho acarona l'essència fragant dels pètals de rosa al jardí de la plaça mandrosa
els núvols ho escampen als quatre horitzons i jo
callo perquè la gola no saps com cridar-ho a la vida
i jo i la tarda i el vent,
i tu tan lluny de mi.

2010-04-25T06:00:00.050+02:00

.
Passen els dies lentament

amb una cadència imperceptible.

Un enrenou de vida petitíssima,

les formigues traginant els granets de sorra...

Passen els dies,

com la lleugera brisa dels instants fugissers.

Passen filant prim els minuts,

com s'atansa el desig tremolós a la gola òrfena de paraules...

Les pedres han sentit aquest batec inabastable de silencis

amagant els secrets que hom coneixia íntimament en els seus úters estèrils.
Passen els dies com passa la vida
lentament, a sotragades, amb maregasses, temporals de llevant i calmes,
atzavares i horitzons.
Passen els dies.... Feliç dia.

.

DE ALFARO

2010-04-09T14:49:00.003+02:00

Podéis leerlo desde su blog : Alfaro-laciudadsinnombre

Inuit cree que la portada es perfecta para esta primavera de este año 2010.

UN REGALO DE SIRENA (Mundo de solos)

2010-04-04T15:18:00.039+02:00

Quisiera que tú me entendieras a mí sin palabras.

Sin palabras hablarte, lo mismo que se habla mi gente.

Que tú me entendieras a mí sin palabras

como entiendo yo al mar o a la brisa enredada en un álamo verde.

Me preguntas, amigo, y no sé qué respuesta he de darte,

Hace ya mucho tiempo aprendí hondas razones que tú no comprendes.

Revelarlas quisiera, poniendo en mis ojos el sol invisible,

la pasión con que dora la tierra sus frutos calientes.

Me preguntas, amigo, y no sé qué respuesta he de darte.

Siento arder una loca alegría en la luz que me envuelve.

Yo quisiera que tú la sintieras también inundándote el alma,

yo quisiera que a ti, en lo más hondo, también te quemase y te hiriese.

Criatura también de alegría quisiera que fueras,

criatura que llega por fin a vencer la tristeza y la muerte.

Si ahora yo te dijera que había que andar por ciudades perdidas

y llorar en sus calles oscuras sintiéndose débil,

y cantar bajo un árbol de estío tus sueños oscuros,

y sentirte hecho de aire y de nube y de hierba muy verde...

Si ahora yo te dijera

que es tu vida esa roca en que rompe la ola,

la flor misma que vibra y se llena de azul bajo el claro nordeste,

aquel hombre que va por el campo nocturno llevando una antorcha,

aquel niño que azota la mar con su mano inocente...

Si yo te dijera estas cosas, amigo,

¿qué fuego pondría en mi boca, qué hierro candente,

qué olores, colores, sabores, contactos, sonidos?

Y ¿cómo saber si me entiendes?

¿Cómo entrar en tu alma rompiendo sus hielos?

¿Cómo hacerte sentir para siempre vencida la muerte?

¿Cómo ahondar en tu invierno, llevar a tu noche la luna,

poner en tu oscura tristeza la lumbre celeste?

Sin palabras, amigo; tenía que ser sin palabras como tú me entendieses.

J. Hierro

2010-04-01T08:57:00.029+02:00

Abril. Nada especial...

Pan de molde a los multicereales, queso fresco con unas pinceladas de mermelada de naranjas amargas, un café con leche endulzado con miel de eucaliptus, Copenhague de Vetusta. Aún en pijama. Silencio en casa. En la calle, el cantar de los platos saliendo o entrando de las picas. Los gorriones en su primavera y sus revuelos.
He amanecido muy temprano, con un retumbar de algo parecido a tambores lejanos, más bien eran golpes y después voces; la policía local, los mossos y el samur. Otra vez nuestros adictos de tres puertas más allá con problemas. Las persianas se van abriendo sigilosamente, algunos salen a las terrazas mientras se ponen las batas. Hace frío, para los de otras latitudes lejanas al Mediterráneo norte, fresco. Toda la calle ojos, silencios y escuchas.

-Tienes dos opciones, o te enmanillo y te llevo a comisaría o coges la maleta y te largas, me tienes hasta los huevos, que te quedes quieto, ahí, quieto-, dice un poli. Me molesta soberanamente sentir su par de huevos y su falta de tacto. Son "drogadictos" ( que están en estado de ?) y tú eres la autoridad (que se supone que haces un servicio a la comunidad) y no puedes perder lo que hay que tener, profesionalidad.

Y los vecinos seguimos aguantando el pulso. No se meten con nosotros, han dejado de traficar en la casa, pero venden en el parque contiguo, creo. Tienen los horarios del conde Drácula y las conversaciones de sus móviles hablan cifrado: de esquiadores, surfistas, escaladores ( podríamos pensar que son periodistas deportivos)..... De vez en cuando algún coche amanece sin retrovisor. Este invierno de crisis, los hachazos nos hacían saber que andaban mal de recursos. Han cortado toda la madera que han encontrado, ya fuesen troncos o muebles o cualquier cosa que combustionara. También, los vemos hurgando en los contenedores del Día. No suelen montar números con ninguno de los vecinos. La jefa, la Cruela de Vil, nos saluda a todos y si te descuidas te mantiene un pulso filosófico; ellos, su harén, van y vienen, entran y salen, como en una casa de huéspedes y acatan el poder de la todo poderosa señora de los dálmatas. En fin, cosas de mi calle que está en el interior de una manzana de casas adosadas muy tranquilas.

Un tast (una tapilla)

2010-03-30T13:32:00.030+02:00

Ilustradora: Anna Berezovskaya.

Esta imagen la tomé del blog de: "Poesia infantil i juvenil de Cocentaina".
Al ver todo lo que se esconde en unas faldas, un mundo de sensaciones me ha tomado. Una primavera, sin duda, para muchos. Recuerdos, en mi caso. La piel gozosa en su singladura se sonreía.

"Y me sabes a bálsamo, a melocotón en su jugo, a palabras encontradas, a silencios luminosos, a dulces yemas aprehendiendo mi piel...No sé si fue así o simplemente no fue. En cualquier caso, había luna y noche, espíritus del bosque y vivíamos en el país de nunca jamás"

Vivo en los cuatro vientos.

2010-03-29T12:43:00.010+02:00

Foto Inuit

Tomamos distancia

respiramos profundo

el horizonte

bebemos la calma

y las piedras se posan

en el riñón (contuve y retuve)

en el hígado (mala baba),

Los caracoles se deslizan en su estela plateada

la lavanda se zarandea, lilas al viento -!!!EXISTO!!!!!-

porque aún me conmuevo por cosas insignificantes:

una hojas cayendo al ritmo de un adagio de semblante ingrávido,

una pájaro cantando en la chimenea de mi baño ( buenos días, le digo),

las primeras mariposas al sol de mi jardín ( una sonrisa y un ¡aaaah!)

la menta y la hierbabuena verdeando en la jardinera,

este cielo barrido de nubes, a lo lejos el sabor del mar

(y tengo envidia, envidia, sí)

y sentir, ese territorio tan personal,

tierra de nadie...

se conmueve

en esa brisa

en ese color

una mano sujeta esa brizna

ésa, sí.

Yo.

Inuits

Una foto no se explica.

2010-03-26T19:00:00.021+01:00

....pero os puedo contar que hice un cursillo para principiantes, que me lo pasé muy bien, pero que no aprendí casi nada; ya me conocéis, dispersión, pero es que las fotos tienen muchos números y yo siempre me llevé relativamente regular con las cifras. Me cuesta recordar el ISO, la profundidad de campo, la velocidad, los tercios, los intersticios, los sestercios y alguna palabreja más que me pueda inventar.

Total, que salí, entré, escuché, opiné, más de lo que la prudencia debiera. Tengo que opinar de todo o casi de todo, porque opinión tengo, otra cosa es que sea apropiadamente apropiada. Los profes, ilusionados, entregados; aman la fotografía hasta la médula. Los alumnos, entre nikons, canons, alguna olimpus y los sin máquina, mismamente yo. ¡Pesan tanto esas máquinas! ¡Van cargados como mulas!, qué si el trípode, qué si el ojo de pez o de ballena, qué si el filtro, qué si el objetivo tal o pascual, vaya, o me alquilo un sherpa o esta Inuit no hace fotos.

Ya os explicaré si me compro una máquina o me dedico a disfrutar de las fotos de los otros.

Inuits

PETITAPETITESA me ha enviado este texto y lo comparto con vosotros. "De la ortografía y otros demonios"

2010-03-25T17:08:00.008+01:00

Botella al mar para el Dios de las palabras
Intervención de Gabriel García Márquez en el Congreso de Zacatecas, abril de 1997

A mis 12 años de edad estuve a punto de ser atropellado por una bicicleta. Un señor cura que pasaba me salvó con un grito: «¡Cuidado!»
El ciclista cayó a tierra. El señor cura, sin detenerse, me dijo: «¿Ya vio lo que es el poder de la palabra?» Ese día lo supe. Ahora sabemos, además, que los Mayas lo sabían desde los tiempos de Cristo, y con tanto rigor que tenían un dios especial para las palabras.

Nunca como hoy ha sido tan grande ese poder. La humanidad entrará en el tercer milenio bajo el imperio de las palabras. No es cierto que la imagen esté desplazándolas ni que pueda extinguirlas. Al contrario, está potenciándolas: nunca hubo en el mundo tantas palabras con tanto alcance, autoridad y albedrío como en la inmensa Babel de la vida actual. Palabras inventadas, maltratadas o sacralizadas por la prensa, por los libros desechables, por los carteles de publicidad; habladas y cantadas por la radio, la televisión, el cine, el teléfono, los altavoces públicos; gritadas a brocha gorda en las paredes de la calle o susurradas al oído en las penumbras del amor. No: el gran derrotado es el silencio. Las cosas tienen ahora tantos nombres en tantas lenguas que ya no es fácil saber cómo se llaman en ninguna. Los idiomas se dispersan sueltos de madrina, se mezclan y confunden, disparados hacia el destino ineluctable de un lenguaje global.

La lengua española tiene que prepararse para un oficio grande en ese porvenir sin fronteras. Es un derecho histórico. No por su prepotencia económica, como otras lenguas hasta hoy, sino por su vitalidad, su dinámica creativa, su vasta experiencia cultural, su rapidez y su fuerza de expansión, en un ámbito propio de 19 millones de kilómetros cuadrados y 400 millones de hablantes al terminar este siglo. Con razón un maestro de letras hispánicas en Estados Unidos ha dicho que sus horas de clase se le van en servir de intérprete entre latinoamericanos de distintos países. Llama la atención que el verbo pasar tenga 54 significados, mientras en la República de Ecuador tienen 105 nombres para el órgano sexual masculino, y en cambio la palabra condoliente, que se explica por sí sola, y que tanta falta nos hace, aún no se ha inventado. A un joven periodista francés lo deslumbran los hallazgos poéticos que encuentra a cada paso en nuestra vida doméstica. Que un niño desvelado por el balido intermitente y triste de un cordero dijo: «Parece un faro». Que una vivandera de la Guajira colombiana rechazó un cocimiento de toronjil porque le supo a Viernes Santo. Que don Sebastián de Covarrubias, en su diccionario memorable, nos dejó escrito de su puño y letra que el amarillo es «la color» de los enamorados. ¿Cuántas veces no hemos probado nosotros mismos un café que sabe a ventana, un pan que sabe a rincón, una cerveza que sabe a beso?

Son pruebas al canto de la inteligencia de una lengua que desde hace tiempo no cabe en su pellejo. Pero nuestra contribución no debería ser la de meterla en cintura, sino al contrario, liberarla de sus fierros normativos para que entre en el siglo venturo como Pedro por su casa. En ese sentido me atrevería a sugerir ante esta sabia audiencia que simplifiquemos la gramática antes de que la gramática termine por simplificarnos a nosotros. Humanicemos sus leyes, aprendamos de las lenguas indígenas a las que tanto debemos lo mucho que tienen todavía para enseñarnos y enriquecernos, asimilemos pronto y bien los neologismos técnicos y científicos antes de que se nos infiltren sin digerir, negociemos de buen corazón con los gerundios bárbaros, los qués endémicos,
el dequeísmo parasitario, y devolvamos al subjuntivo presente el esplendor de sus esdrújulas: váyamos en vez de vayamos, cántemos en vez de cantemos, o el armonioso muéramos en vez del siniestro muramos. Jubilemos la ortografía, terror del ser humano desde la cuna: enterremos las haches rupestres, firmemos un tratado de límites entre la ge y jota, y pongamos más uso de razón en los acentos escritos, que al fin y al cabo nadie ha de leer lagrima donde diga lágrima ni confundirá revólver con revolver. ¿Y qué de nuestra be de burro y nuestra ve de vaca, que los abuelos españoles nos trajeron como si fueran dos y siempre sobra una?

Son preguntas al azar, por supuesto, como botellas arrojadas a la mar con la esperanza de que le lleguen al dios de las palabras.
A no ser que por estas osadías y desatinos, tanto él como todos nosotros terminemos por lamentar, con razón y derecho,
que no me hubiera atropellado a tiempo aquella bicicleta providencial de mis 12 años.
Gabriel García Márquez ( Colombia, 1928 )
Premio Nobel de Literatura 1982

Cosas de cada día

2010-03-23T14:21:00.015+01:00

Imagen google

Iosune tenía un hamster, pero ayer se le murió.

Se le infló la patita

(pienso que fue la articulación)
¡Mal pronóstico tuvo la inflamación!
Esta mañana Iosune
un papel doblado traía
que ayer en el ordenador redactó,
decoró con una cenefa y corazones pintó.
-Ana, tengo una notícia,
mi hamster se me murió-
-¡Ay Iosune qué pena
la noticia me apena! -

Ana abraza a la niña y su perfumada cabellera besa.
Con un te acompaño en el sentimiento el pésame le expresa,
con ternura contenida comenta:
-Iosune os quiere hablar y una noticia comunicar-
La niña lee la nota
todos escuchan sin chistar
los ojos abiertos como platos y las bocas
selladas para el caso.
Hablamos también
de la tortuga de María, del perro de Lucía, del gato de Queralt y del canario de mi mamá....

2010-03-14T22:50:00.000+01:00

Un perro y su condición búdica.

95.61.141 = A

2010-02-23T22:11:00.011+01:00

Imagen google

Estoy bien

no te preocupes

ni me extrañes

ni te angusties.

Ni ansiosa

ni inquieta

me busques,

no hay nada

que encontrar.

Entre el suelo y el aire

los sustos y los espasmos

de la nada irrelevante,

lo cotidiano reventando lo intangible.

Si me preguntas de puntillas

te respondo con un beso

y con zapatillas de estar por casa

te recibo.

Inuits ;))

Deso que te guste.

2010-02-15T00:05:00.014+01:00

"Ángela Rezar me produce un profundo placer. Así entro en contacto íntimo e intenso con la vida misteriosa de Dios. No hay nada en el mundo que sustituya la alegría de rezar.

Hoy he barrido la terraza de las plantas. Qué bueno es trajinar con las cosas de este mundo: con las hojas secas, con el polen de las cosas (el polvo es hijo de las cosas). Mi vida cotidiana se atilda.

Me estoy sintiendo profundamente feliz."

LISPECTOR, Clarice. Un soplo de Vida. ed Siruela, pag 37.

(Tomé el rezo como el encuentro profundo e íntimo de nuestro ser)

2010-02-11T00:07:00.017+01:00

Temps

...

És així com la vida expressa el seu

misteri i en referma la bellesa.

L'entreteixit del temps no mostra cap

fissura, flueix sempre, ineluctable.

Tot és perfecte i just dins el seu àmbit.

Martí i Pol
.

Tiempo ...

Es así como la vida expresa

su misterio y arrecia la belleza.

El entretejido del tiempo no muestra ninguna

fisura, fluye siempre, ineluctable.

Todo es perfecto y justo dentro su ámbito.

Martí i Pol

Transacional

2010-02-10T22:05:00.008+01:00

El análisis transancional es muy interesante para conocer el A,B,C de la comunicación de las personas, cómo nos montamos nuestro guión de vida y como hacemos que sean nuestros hijos.

Eric Berne decía:
Estas 5 cosas tenéis de vuestros padres seis años después de salir del útero: La duración de vuestros días, vuestro hado, vuestra riqueza, vuestra instrucción y vuestra tumba. Según lo dicho, somos la suma de todas las impresiones recibidas de menos 1 a 6 años. (-1+6=7). Algo parecido ya lo dijo Pachatantra (200 a.c.).

Nos lo dejo nuestro entrañable Codorníu

Te paso esta reflexión de Sogyal Rimpoché, que me parece que da en la diana cuando nos planteamos la cantidad de causas y condiciones que nos rodean:

"Durante toda la vida creemos que estamos aprendiendo a vivir, cuando en realidad estamos aprendiendo a morir. Este error de percepción sobre el objeto de nuestro aprendizaje, se descubre casi siempre demasiado tarde".

2010-02-09T21:54:00.013+01:00

America_Herrera_manos_Maricel_Sequeira_

Ana Luna tenia las manos pequeñas, proporcionadas al metro sesenta escaso que medía. Nunca le preocuparon lo más mínimo, ni pensó, jamás, que eran pequeñas o no mostraban la delicada belleza que debían poseer las manos femeninas; eran las únicas que había tenido desde que nació y para todo lo que fueron necesarias cumplieron con su misión. Las palmas de éstas eran más largas que los dedos, los cuales no podrían haberse dedicado al noble encanto de hacer bailar armoniosamente las teclas de algún piano. Con los años, se le fueron arrugando en extremo. Era como si sus manos tuviesen un mecanismo de relojería propio, a los veinte parecían de treinta y a los treinta de cuarenta y cuando quiso darse cuenta, sus manos se habían convertido en raíces que ella introducía en la tierra removida de su jardín para escuchar el estado de salud de la Tierra. Ana Luna poseía esa creencia antigua y ancestral de que sus manos era el vehículo para hacerle saber al planeta que existían seres que sufrían en su corazón todos los descalabros que le procurábamos los civilizados humanos. Sabía también, con una certeza cercana a la revelación mística, que la Tierra se sentía reconfortada en la calidez de sus manos bendecidas de años.

15-12-09

EL POEMA lo dejó Petitapetitesa en los comentarios.

Poema Las Manos de Miguel Hernandez

Dos especies de manos se enfrentan en la vida,
brotan del corazón, irrumpen por los brazos,
saltan, y desembocan sobre la luz herida
a golpes, a zarpazos.

La mano es la herramienta del alma, su mensaje,
y el cuerpo tiene en ella su rama combatiente.
Alzad, moved las manos en un gran oleaje,
hombres de mi simiente.

Ante la aurora veo surgir las manos puras
de los trabajadores terrestres y marinos,
como una primavera de alegres dentaduras,
de dedos matutinos.

Endurecidamente pobladas de sudores,
retumbantes las venas desde las uñas rotas,
constelan los espacios de andamios y clamores,
relámpagos y gotas.

Conducen herrerías, azadas y telares,
muerden metales, montes, raptan hachas, encinas,
y construyen, si quieren, hasta en los mismos mares
fábricas, pueblos, minas.

Estas sonoras manos oscuras y lucientes
las reviste una piel de invencible corteza,
y son inagotables y generosas fuentes
de vida y de riqueza.

Como si con los astros el polvo peleara,
como si los planetas lucharan con gusanos,
la especie de las manos trabajadora y clara
lucha con otras manos.

Feroces y reunidas en un bando sangriento
avanzan al hundirse los cielos vespertinos
unas manos de hueso lívido y avariento,
paisaje de asesinos.

No han sonado: no cantan. Sus dedos vagan roncos,
mudamente aletean, se ciernen, se propagan.
Ni tejieron la pana, ni mecieron los troncos,
y blandas de ocio vagan.

Empuñan crucifijos y acaparan tesoros
que a nadie corresponden sino a quien los labora,
y sus mudos crepúsculos absorben los sonoros
caudales de la aurora.

Orgullo de puñales, arma de bombardeos
con un cáliz, un crimen y un muerto en cada uña:
ejecutoras pálidas de los negros deseos
que la avaricia empuña.

¿Quién lavará estas manos fangosas que se extienden
al agua y la deshonran, enrojecen y estragan?
Nadie lavará manos que en el puñal se encienden
y en el amor se apagan.

Las laboriosas manos de los trabajadores
caerán sobre vosotras con dientes y cuchillas.
Y las verán cortadas tantos explotadores
en sus mismas rodillas.

Reflexes

2010-02-07T23:16:00.005+01:00

En els reflexes de l'aigua

apaivagaré aquesta sequera d'ara,

amb les paraules prenyades de núvols

dibuixaré un camí ple de tu.

T'agafaré la mà i en somnis

saltarem més enllà d'un infinit intuït.

Volar junts és més del que podria haver desitjat.

Ni por ni soledat guarda aquest nou dia.

1-1-10

Lo dejó Martín Angelair en Frikosal y me pareció bellísimo (Así tendría que preguntarme yo por este koan que no acaba de alumbrárseme)

2010-02-06T19:37:00.003+01:00

Esta noche, pregunta algo que sea

contestado en el mundo sin palabras.

Interroga con toda tu sangre

algo en que toda la vida del mundo

esté preguntando,

algo así como ¿quién llora?

¿hace falta algo?

Y verás como todo hace falta

y sabrás cuántas estrellas tiene el cielo

cuando sepas que el cielo tiene una sola estrella

para cada momento,

porque con una que se pierda

dará un paso de sombra la luz del Universo.

...

Andrés Eloy Blanco

2010-01-21T19:54:00.010+01:00

Tiene el color y la textura visual de la nata que recubría la leche reposada, después de haberla hervido unos diez minutos a diferentes intensidades de calor. Subía y bajaba como las mareas, si no me olvidaba de ella, porque cuando esto sucedía, se oía la voz de mamá en la lejanía que me decía:- ¡¡¡¡Inuit, se fue la leche!!!!!!- No tendría dedos para contar la de veces que la leche se desparramó por los fogones, en el colmo de su orgasmo, impregnando de sus peculiar olor toda la cocina.

Cosas mías o tuyas o quién sabe...cotidianas, insignificantes, muy, muy nuestras.

Me gusta el Camino
de la vida ordinaria.
Crecen tupidas enredaderas
en las grutas rocosas.
Anhelando los parajes desérticos,
con ansias de vagabundear,
soy un viejo compañero
de estas nubes blancas

Han-Shan

Del blog de :Made

En el tren...pasan cosas casi siempre.

2010-01-17T21:00:00.055+01:00

Ayer vi amanecer desde el interior de un tren repleto de somnolencias, lecturas y un silencio agradecido. Subí de noche y busqué ese espacio en mí, intuitivamente, lo dejé a las ocho en punto... Alcé la vista dirigiéndome al este, hacia el mar; bostezaba y se desperezaba el sol sin el menor estruendo- algo tan natural y habitual no requiere un reclamo postizo-. El cielo encendido, todas las tonalidades y matices de un alba con una ligerísima neblina, -una gran burbuja emergiendo de un horizonte tranquilo-, sin ser absorbida ni necesitar de la ayuda de una buena matrona. No requirió de ningún esfuerzo sobrenatural. Como diría algún entrañable agrimensor,-¡Física!-. Me levanté del asiento y me desplacé hacia la puerta. Permanecí unos minutos con la nariz pegada en los cristales. Algunos pasajeros alzaron la mirada y buscaron lo que yo contemplaba, una chica hurgó en su bolsa, sacó la cámara y tomó algunas fotos. Por unos instantes, los desvié de su pérdida; no era mi intención provocarles una emoción furtiva. No me atreví a aplaudir, no me atreví, aún me queda esa brizna que no me deja ser totalmente auténtica. Ayer...

Amanecimos y el amor nos hizo.

No tengo foto. Dejé la cámara en casa.

Ya sabéis que las comas y otros aspectos me pueden. Gracias

2010-01-17T18:31:00.002+01:00

"Cuando el hombre de madera canta

la mujer de piedra se levanta y baila"

Es una cita de memoria que escuché ayer en un tehiso (Puede contener errores)

Al niño que todos llevamos dentro.

2010-01-05T23:30:00.010+01:00

Dibujo realizado por PC (tiene 7 años)

De pequeña me explicaron que el hielo venía del cielo, como ahora, pero en nuestro caso lo traía Munnak que, asfixiado por el calor, se tomaba un rico helado para refrescarse. A veces, entre lengüetazo y sorbo, se le caía una grandes y blancas gotarronas fuera de temporada que nos hacía saber de forma intuitiva, como si nuestros ancestros nos hablaran desde el corazón, que el próximo invierno sería más amable con nuestras pieles de inuits, pero si nuestro querido Munnak se sentaba, porque el helado le parecía delicioso, y si le tomaba mucho tiempo, porque se recreaba parsimoniosamente en sus lengüetazos, ya podíamos asegurar, con absoluta certeza, que el invierno sería de mucho hielo. Yo siempre me imaginé los helados de calores, como las auroras boreales.
Algunas noches, antes de reposar entre las pieles que mamá tenía guardadas para los inviernos polares más crudos, le pedía a Munnak que se parara a comer un helado de frutas del bosque sobre mi iglú. Me dormía en la más absoluta confianza de que, algún día, Munnak recibiría mi encargo.

2010-01-02T19:43:00.008+01:00

Ramajes

reunidlos y anudadlos

una choza

desatadlos

la llanura de nuevo.

INUIT

Lo dice santaWIKIPEDIA

EL SUTRA DEL ESTADO DE HUI-NENG

Me gustó y compartimos.

“CINCO MEDITACIONES SOBRE LA BELLEZA”

¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡INDIGNATS!!!!!!!!!!!!!!!! ( Inuit, desde el frío, también.)

De ESTEFANÍA G.

lunes 13 de septiembre de 2010

dilluns 27 de desembre de 2010

divendres 24 de desembre de 2010

coses d'una cuinera barruera

dijous 23 de desembre de 2010

Cuenta una vieja leyenda Cherokke que un viejo indio hablaba con su nieto y le decía:

divendres 17 de desembre de 2010

dimarts 14 de desembre de 2010

divendres 10 de desembre de 2010

dijous 9 de desembre de 2010

dimecres 8 de desembre de 2010

La mente-corazón (SHIN)

dijous 2 de desembre de 2010

dimarts 30 de novembre de 2010

dilluns 22 de novembre de 2010

diumenge 21 de novembre de 2010

dimarts 9 de novembre de 2010

Divendres 5 de novembre de 2010

dijous 4 de novembre de 2010

Me gustó la cita.

TARDOR

Avellaner pel camí del Cossi de Batlló (Corylus avellana)

Santes Creus

CERTESA HOMEOPÀTICA

Dels àngels

DE ALFARO

UN REGALO DE SIRENA (Mundo de solos)

Un tast (una tapilla)

Vivo en los cuatro vientos.

Una foto no se explica.

PETITAPETITESA me ha enviado este texto y lo comparto con vosotros. "De la ortografía y otros demonios"

Cosas de cada día

95.61.141 = A

Deso que te guste.

Transacional

Reflexes

Lo dejó Martín Angelair en Frikosal y me pareció bellísimo (Así tendría que preguntarme yo por este koan que no acaba de alumbrárseme)

En el tren...pasan cosas casi siempre.

Al niño que todos llevamos dentro.

“EL ELOGIO DE LA SOMBRA”

Junichirō Tanizaki

Ediciones Siruela, 2005