I ens vam trobar al camí
perfumat d’estiu pels pollancres.
Vam parlar d’arbres,
tu, una alzina surera,
jo, una sequoia gegant.
Les paraules es van anar apaivagant fins ser mudes,
ara parlava el cos,
Amb un fil de veu et digué a cau d'orella : t’estimo.
Era tan vulnerable en aquell moment!
Vam parlar de flors,
sóc fràgil com les orquídies, et vaig comentar,
són tan delicades i espirituals !
llavors, em vas anomenar,
Flor de LLimoner,
un somriure m’omplí els llavis de felicitat,
ens vam abraçar amb un adéu.
Aquella nit a penes vaig dormir,
recordava tendreses la pell,
9 comentarios:
Com m'ha agrada!!! Inuit. Els pollancres només miren, encara no han après a parlar...
Moltes gràcies Caliu.
Parlar d'arbres, parlar de flors. No hi ha millor conversa amb algú fràgil com les orquídies.
ES UNA DELICIA! i t'ho guardaves per a tu sola tot això?
Gràcies Només.De fet no escric,no sé quan durará aquest blog.
És la teva sensibilitat la que veu i sent la delícia.
Ep però sóc lletja i vella!!!!!!!
No, no es la meva sensibilitat i ho dic seriosament. La delícia la pot sentir qualsevol llegint aquestes entrades.
Per a mi solament hi han persones lletjes per dins i qui això escriu no ho es per res.
m'ha encantat, quina suavitat, quina delicadesa, tendresa d'adolescent amb tot un mon per explorar...treu el teu mon inuit!!
Moltes gràcies Abril per la teva sensibilitat.Un pot ser adolescent en qualsevol moment de la seva vida, l'amor ho remou tot.
Petonet
aquí una adolescent crónica més.. per si em voleu afegir a la llista
petonets
Doncs: Per les adolescents plenes de Vida a qualsevol edat!!!!!!!
Moltes gràcies pel teu comentari.
Petonàs.
Publicar un comentario