T'he estimat
en els somnis argentats de llunes plenes.
T’he estimat en la soledat,
t’he estimat,també, en els silencis,
en les incerteses i els dubtes.
He fugit pel camí de la via làctia,
foragitada pels mil dimonis de la desesperació,
Però ara em veus aquí cansada, envellida,
amb aquest regust agredolç dels desenganys.
8 comentarios:
....simplement, jo tb....
Hola Inuit de l'Àrtic. I ara ja no estimes? Jo crec que sí.
¡¡¡¡¡¡¡Cachis Abril!!!!!!!!
Esto es un tema universal.Besote
Albert del Nomésploraria!!!
Com els óssos polars, he après a no desprendre'm de la calor per imperatiu àrtic.
Ja saps que la calor és una forma d'estimació.En el silenci d'un mateix i al costat d'algú pots percebre el caliu del seu amor,però cal pràctica,jo en tinc poca.
Una abraçada
Inuit, a vegades congelem els sentiments per tenir-los sempre en el mateix estat com els vem sentir. S'ha de apendre a descongelarlos i deixar que es dilueixin lentament. No cal buscar a ningú que et doni calor, si tu la desprens, et vindrá.
una abraçada forta.
Moltas gràcies Venus per la teva aportació al blog.
Rebo amb molt d'interès tot el que em dius .Es nota el recorregut personal i el treball de recerca interior que has fet.Una abraçada gran, gran, com la mare Terra.
Lentament tot arriba si es vol intensament. Quan una porta es tanca , al voltant, segur que hi ha alguna més que s'obre.
Cal deixar el passat i tornar al present.
Publicar un comentario