christophe_gilbert

Estic corcada, erosionada, com aquell rocam que s’aboca al mar amb la gosaria de fer-li front, amb l’altivesa i l’arrogància dels indestructibles i és aleshores quan la salabror el calma, li emmandreix els sentits com l’èter. El cant monòton i alhora inquietant i seductor del mar l’arrossega inexorablement a la pèrdua del seu nord, del seu rumb. Ha extraviat la imantació de la paraula. S’ha oblidat d’ella mateixa.

Un crit silenciós voleia dins el vent matusser del destí, és la seva veu desafiant increpant-lo - "Mossega’m fort, vull sentir-me plena, viva de tu, de mi, de tot.... de paraules tendres, de tremolors de carícies, de creuers sense ports, de nit de lluna plena, de reposades singladures en el lliscar de la vida"- però el seu crit s’ha ofegat entre coralls i escumes. Un llit d’algues l’acullen resignadament, els seus plors han esdevingut abnegació.

La imagen nada tiene que ver con lo que hace años quería expresar esta vómito de palabras. Hoy, todo está en su sitio. Damos gracias a los dioses.