Владимир Кривицкий
I el mar al fons
i tot per explorar
i tot intuït
i tot desitjat
i també el neguit
i el mar sempre al fons
o al costat
o difuminat
o pintat d'aquarel·les
o de nits de llunes
respirant
i al fons
i al capdavall
el mar.
............................................i tot per explorar
i tot intuït
i tot desitjat
i també el neguit
i el mar sempre al fons
o al costat
o difuminat
o pintat d'aquarel·les
o de nits de llunes
respirant
i al fons
i al capdavall
el mar.
T'espero
vine
sóc aquí
caminem
argentada l'aigua
la besarem plegats
sense romanços.
Et desitjo
ja ho saps
vine
caminem
pas a pas, com abans
i entretant
el somriure complaent
sense presses
la nit ens pertany
pessigolles de nou.
7 comentarios:
¿Habrá algo más indomable y con más vida que el mar?
paso a paso siempre llegamos,
en soledad o en compañía...pero es como si el mismo mar de siempre esperase la llegada de los visitantes.
M'agraden les pessigolles del mar... i en companyia... millor...
Petonets en cada petxina, Inuit!
El mar, el Levante, las tierras del Mediterraneo...
Señor, se pueden evocar tantas cosas...
Al otro lado, el tenebroso Oceano, la tierra del Occidente, la muerte del Sol, el reino de los Madoff esos...
Un abrazo, amiga
I el mar sempre...i les pessigolles, i el desig, i l'amor, i el mar sempre...
Preciós alhora que evocador.
Pessigolles de la lluna sobre les aigües del mar; pessigolles dels peus sobre la sorra; pessigolles en el cor dels quals uneixen les seves mans. Pintura extraordinària i dolça sobre la tela del mar, com fons. Deliciós com sempre petita Inuit, hechicera posseïda per la llum plateada.
Aquesta nit sóc mar,
estirat sobre la sorra,
intuint entre les ombres.
Aquesta nit, t’he seguit,
he intuït ta presència en la platja
i a la fi he escoltat la teva veu.
Jugant amb l’aigua
no sabies que era jo
qui besava els teus peus.
Aquesta nit sóc mar,
i t’he abraçat suau acaronada
amb els ball de les ones,
botant alegre t’alçaves
sobre meu.
La brisa fresca es desfeia
de mi eixugant
les darreres gotes
que moll exhibia el teu cos.
Aquesta nit sóc mar,
i t’he besat
quan submergida
jugaves a escapar
del raig de la lluna.
Aquesta nit sóc mar,
ànima en pena, amb l’alba,
m’hauré de transmutar.
Agua de plata, espuma que se acerca se prende a mi tobillo, bulle y desaparece tímida.
Ganas, muchas ganas de volver al mar.
Gracias y saludos.
Publicar un comentario