M'he proposat intuïtivament o de forma inconscient escriure una miqueta cada dia. Crec que ha estat així perquè en cap moment he verbalitzat que em posaria a perdre el temps intentat deixar una pseudo literatura, sense cap lector, per una possible futura glòria telemàtica.  És més un acte compulsiu, una necessitat quasi d'eufòria orgàsmica per allunyar els mals presagis que  van prenen  al llarg del dia  la fesomia del malhumor, l' apatia, la compulsivitat ratllant  el neurotisme, el fer mil coses con si fos un tast de tot i de res, sense brou.
És molt tard i tinc els ulls abastats de nit i de lluna plena. L'aire entra per la finestra i jo espero una paraula de pell i porus que em digui: " encara t'estimo". S'agraeix aquesta marinada  perquè avui ha estat un dia molt xafogós.

 El teu patiment s'ha instal·lat en el  llindar d'una altra porta.