.
He caminat des de la meva llar interior cercant-te, Déu meu. He escoltat el silenci profund de l'obaga humida. T'he buscat  inquieta,  anhelant la teva presència, amb el batec d'un cor que coneix els anys i el pas del temps, i no hi eres. He observat  les pedres pel camí com mai, però no hi eres. He vist la boira baixant pels vessants com foragitada per una entitat poderosa amenaçadora, i no hi eres. He abraçat alguns arbres amb  la tendresa empolsinada  de no fer-la servir i tampoc hi eres. He agafat  entre les mans l'humus tardorenc, ensumant com un gos el teu rastre, i de nou, no hi eres. Tot i no trobant-te, intueixo que hi ets en cada una de les criatures animades i inanimades, les presents i les absents.... Em cal esperar la teva mirada i ser beneïda per la teva Gràcia.