КоломийцеваQuise el vuelo
atravesado por luces refractadas
irradiar en las palabras el pálpito
la conmoción
temblorosa, inquieta o exaltada
pero...
ni una leve melodía recorre
estos débiles y huidizos senderos.
Quise también ser
algo banal como
alta
delgada
guapa
chata
sin llegar a ser horchata...
De miradas y horizontes
de caminos reencontrados
de cadencias en la piel.
Cansada y extraviada
ya
nada deseo
nada pido
nada quiero
nada.
Decían que las manos escondidas nos recuerdan los secretos que uno lleva dentro y no suelta, pero estas manos no esconden, muestran el vacío que contienen y su cruce de caminos.
De mirades
he omplert les parets,
d’horitzons
les tardes de sol ponent,
de camins
els dies d’enyor,
de desig
la pell que poc a poc
es cobreix de taques de temps
com clapes de molsa
on abans deixaves
petons tendres d’amor jove.
Quan l’únic delit és canviar
el full del calendari
i veure quan la lluna serà plena
i escoltar dels temps
si les onades seran tant fortes
com la memòria o l’oblit.
Pintar sobre un cel tan vell com jo
un sol que giravolta
cercant la quimera d’una lluna
que mai atraparà,
com ens passa a tots dos.
T’enganyo quan dic
que no tinc cap desig.
T’enganyo quan dic
que no demano res.
T’enganyo quan dic
que no vull cap dels esments
que t’he fet abans.
Si ja saps
que tot es resumeix
com sempre en una paraula,
el meu univers ets TU.
Dues lletres que m’animen
a somiar,
a ballar,
a escriure,
a estimar,
a... viure,
encara que tot en sa seva mesura
i cada cop més poc a poc.
Poema comentario de El PES DE LA PARAULA.
Moltes gràcies Poeta!!!!!!!!!!
