De cop una brisa m'omple l'endocardi d'una tendresa concreta: temps de blat daurat,  fragància d'unes paraules amb sonoritats íntimament viscudes. Torno a casa. La teva mà pren el camí de la lluna plena. Fa temps que els camins no retornen. Caminem descalços amb la llum al cor i la confiança en la saviesa de la teva i lliure decisió, VIDA.
De cop, sense saber com ni per què, el cor acull  lavandes, papallones...
Tendrament camino en un prat de roselles clamant vida.
El meu llavis pètals ardents.
No sé com, avui, sóc llum teva.